Un petit viatge direcció a la utopia

Hola sóc Marta, una jove de 17 anys i el dia 6 de juliol de 2017, hi vaig assistir a unes jornades organitzades per #XarxaJove a la Ribera Alta en Sumacàrcer, de les quals vaig eixir molt motivada, carregada de positivisme i amb ganes de començar a treballar, ja que, per primera vegada m’havia sentit escoltada i recolzada per alts càrrec polítics i per joves que també pensen que el canvi està en les nostres mans. Aleshores en eixe moment la meua espelma d’esperança va començar a fer llum. Com tots els estius, necessite uns dies de desconnexió del món i la gent que m’envolt, per tant, porte molts anys anant de campament, encara que fa tres anys vaig substituir els campaments per camps de treball “de voluntariat“. Si us pregunteu el perquè d’aquest canvi, sols us puc dir que aneu a un i en sabreu de seguida la resposta.

A través de les experiències dels camps de voluntariat me n’he adonat de com el meu temps lliure es converteix en un temps d’utilitat social. De vegades pensem que el nostre gra de sorra no té cap utilitat i per això moltes persones joves es qüestionen si aportar alguna cosa a aquesta societat o quedar-se-la dins seua, sé que sols sóc una jove de 17 anys però amb el que he après i viscut als camps us puc assegurar que tot gra de sorra és necessari per començar a realitzar la gran revolució.

Per fer un poc més convincent el que dic, ací us deixe la meua experiència en el camp de treball d’aquest any el qual ha provocat un gran canvi en la meua vida. El Talladell és un petit poble que es troba a la província de Lleida (Catalunya), el qual té una essència i una identitat pròpia. En aquest petit raconet del món es realitza un camp de treball d’arqueologia inclusiva on tens l’oportunitat de treballar amb gent amb diversitat funcional.

Tot comença el dia 14 de juliol, camí a Lleida quan anàvem en el cotxe i jo com sempre nerviosa i inquieta per arribar. Una vegada allí aquest nerviosisme va recobrar sentit, ja que en el primer segon tots els meus esquemes mentals es trencaren en mil miquetes, sols entrar i saludar a un dels monitors em va dir “eres la valenciana no?”, clar el meu accent no el puc evitar, i al segon dos vaig veure a un grup de joves les quals només veurem em digueren “vine senta’t aquí” sense conèixer-me ni res m’acceptaren i em tractaren com si tinguérem relació de tota la vida. Com podeu comprovar a la vida real aquestes coses no són massa normals perquè tu per entrar en un grup has de passar un tipus “d’examen” per poder ser acceptada. Però ací no queda tot, dia a dia, moment a moment, segon a segon et sorprenien més i quan arribava la nit et posaves a pensar en tot el que havia passat i creies que era insuperable e immillorable però l’endemà et demostraven que les coses es poden millorar un poc més i que tot és possible.

Per posar-vos en situació un dia ens portaren a un cine a la fresca (ja que a pesar de ser un camp de treball el que pretenien era que també ens relacionarem amb gent dels pobles) on ens van comprar papes, cacauets i ens ho donaren mentre viem la pel·licula; al dia següent a la nit anàrem a nadar a la piscina de Tàrrega; ens prepararen una activitat de teatre on la gent va gaudir molt; férem castellets, karate, ioga i danses; per desdejunar ens havien preparat xocolata amb xurros; a la nit abans de dormir ens contaren un conte sobre les paraules; en la posta de sol ens llegiren un poema de Bukowski titulat “Consejo amistoso a un montón de jóvenes” i com no dia a dia ens feien reflexions filosòfiques i ens demostraren que quan la filosofia es practica i s’explica tot cobra sentit. Com podeu veure , quan he dit que es superaven dia a dia ho deia de veritat. Podríem dir que un 50 % de fer que aquest camp meravellós han sigut les persones i els monitors, unes persones professionals les quals treballaven de vocació i tenien uns sistemes i unes maneres de veure la vida que anaven més enllà de la zona confort.

L’altre 50 % l’atribuïsc a les persones amb diversitat funcional, ja que si haguera de descriure amb una paraula que significa treballar amb elles diria “Màgia”, perquè quan estàs amb aquestes persones te n’adones que són exactament iguals que tu sols que tenen unes característiques que tu no tens i són aquestes petites diferencies les que fan d’elles unes persones especials. Amb aquestes persones he tornat a sentir la importància del llenguatge no verbal “el gran oblidat”, ja que amb una mirada et podien dir mil i una coses o amb un somriure o amb un simple petó tenien la capacitat de fer-te feliç per a tot el dia . Per això deia que són especials perquè quan una personeta d’aquestes et recorda i et crida pel teu nom el cor es paralitza i experimentes una sensació per dins teu inexplicable.

Per tant podríem dir que aquests 15 dies han sigut un petit viatge direcció a la utopia , ja que, el clima que es respirava era tan meravellós, tan especial que semblava un somni. Dic camí de la utopia també perquè ha sigut la primera vegada que hem viscut en democràcia, on la veu del poble (en aquest cas dels joves) ha sigut escoltada i respectada, i la veritat no sabeu quin plaer poder assaborir aquesta gran desconeguda. Semblarà que us estic prenent el pèl però els pocs problemes que hem tingut els hem solucionat parlant i dialogant (cosa que al món real no funciona).

“Perquè hi haurà un dia que no podrem més i llavors ho podrem tot!” (Vicent Andrés Estellés)

* La mare de Marta li va aconsellar que no isqueren cares en la foto de portada (pel tema de protegir la intimitat i, això…). Marta, fidel a a seua edat, li va dir: “doncs eixiran culs” i, l’IVAJ únicament ha satisfet el seu desig.

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s