La meua experiència com a voluntari a Sèrbia (primera part)

Sid (Sèrbia) és un poble fronterer amb Croàcia que s’ha convertit des de fa alguns anys en una parada forçada per a les persones refugiades que travessen la ruta dels Balcans, des dels seus països d’origen fins a algun país que els permeta refer la vida.

Algunes viuen als afores, en una antiga fàbrica abandonada de la qual només queden les restes, i unes altres han decidit marxar a quilòmetres de distància, a un lloc que denominen /jungle/, ja que, malgrat trobar-se davant un entorn encara més complicat, no han d’enfrontar-se als atacs imprevistos de la policia sèrbia. La resta viu on pot, però tots acudeixen dia rere dia als punts on una xicoteta organització anomenada No Name Kitchen realitza la distribució de menjar i altres serveis.

La seua plantilla està formada enterament per persones voluntàries que decideixen donar el seu temps de manera altruista. Alguns treballen sobre el terreny, uns altres coordinen l’ajuda i la resta fan el possible per aconseguir difusió i finançament per a continuar donant cobertura a les persones refugiades que van arribant cada setmana. L’estiu passat vaig poder ser un membre més de l’estoica organització i vaig viure una experiència molt intensa i real.

Els voluntaris i voluntàries vivíem a la mateixa casa, compartint habitació, organitzant-nos per a netejar, cuinar i dividir-nos el treball. Això, unit a les dificultats que sempre apareixien, va fer que en poc temps s’establiren relacions molt pròximes. Recorde la paciència per a explicar les diferents tasques que havíem de realitzar, l’esforç posat perquè tot funcionara, els moments en els quals, amb el treball del dia ja finalitzat, podíem estar tots junts parlant i rient, l’alegria i la curiositat de les noves arribades de voluntaris i voluntàries, el sentiment agredolç dels comiats i l’intercanvi d’anècdotes i experiències. Però mentrestant, cada dia sorgien nous reptes.

Quan vaig arribar no teníem llum en gran part de les habitacions de la casa on vivíem les persones voluntàries. Per sort, va arribar un voluntari que va dedicar molt d’esforç a millorar-ne les condicions. Durant el meu primer dia, la furgoneta que utilitzàvem per a les distribucions no arrancava i un dels joves refugiats ens va ajudar a reparar-la. Pocs dies després, es va trencar el bidó amb el qual transportàvem aigua potable i en vam haver d’utilitzar altres més antics i de menor capacitat, i doblar les vegades que distribuíem l’aigua, ja que no podíem arreglar-lo ni comprar-ne un de nou.

Continuarà…

Bruno L-G Arranz

#Voluntariat #Solidaritat #Refugiats

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s